dissabte, 15 d’octubre de 2011

ES BRUNDELL DE PÀ

A una casa meca dels encontorns d’Alaior, en es camí de Torrauba, hi vivia una família nombrosa i pobríssima. Pare i mare, estreixinant-se fent feina, amb prou trebais podien mig assaciar tantes boques.
Un vespre, a hora de colgar-se, un pobre pelegrí es presentà demanant, per amor de Déu, un mos de pa i un racó per passar sa nit.
De pa, n’havia quedat un, menudet, damunt es ravol; però no bastava per es berenar de l’endemà. Quan tornarien a pastar? A la casa no hi havia farina, ni gra de què fer-la.
Reberen amorosament es pobre pelegrí; posaren a sa taula es panet orfe, damunt un cànyom més blanc que la neu; i, fet s’oliaigo broix, casolà, es pelegrí es prengué una bona escudella de sopes. I per descansar li donaren es llit millor de la casa.
Des panet en quedà un brundell, que deixaren damunt sa taula per es berenar des pelegrí.
A l’endemà, quan s’aixicaren, es pelegrí ja no hi era a la casa. A sa taula, damunt es cànyom, hi havia es brundell de pa, que hi quedà es vespre.
— Se l’haguera pogut endur; per noltros no n’hi ha ni per començar…
I, maquinalment, perquè ho feia cada dia, sa mare bullí s’oliaigo , i des brundell de pa, llescant-lo, omplí es plat de foc de ses sopes, sa ració habitual de sa família…, i encara quedà un bon brundell de pa.
— La manna, la manna!… exclamaren tots.
I d’ell ne dinaren i soparen; i es brundell, la santa manna de Déu, durà fins que van haver replegat per fer pasterada.
I mai més aquella família patí de falta de pa; molt al contrari semblà que en aquella caseta meca s’abundància hi vessava contínuament, de manera que sa gent veïnada coneixia els seus casolans per l’amo Avença i madò Avença. I així s’han conegut, fins no fa gaire, els seus descendents.
I avui, en es camí de Binicossitx, i veïnat de Torrauba, hi ha un llogaret que es diu Son Mannà.

Cap comentari:

Publica un comentari